dijous, 13 de desembre del 2012

RECIPROCITAT FEEC


Ara que arribar l'hora de renovar les targetes federatives pel proper any 2013 us passo unes reflexions per tenir en compte de'n Jaume

Unes observacions prèvies:

1) Llicència FEEC: sovint associem el cost de la llicència al de l'assegurança. No és així: amb el preu de la llicència (124,9 euros al 2013 per la Modalitat D) estem pagant l'estament federatiu (personal, local, despeses,...), la revista Vèrtex, el web, les competicions de la FEEC, els programes formatius (quins?), etc. El cost de l'assegurança només és una part del preu de la Llicència. Conec, per la major freqüència d'accidents per la major pràctica de muntanya que el cost de l'assegurança (la prima que cobra Vidacaixa), creix. La FEEC trasllada aquest sobrecost a la llicència i no retalla en altres partides (competició, etc). Conec molts federats emprenyats amb la FEEC pq no adapta el cost de la llicència a la realitat econòmica, "aprimant-se" i retallen com fan altres empreses i estaments.

2) Assegurança (cobertura d'assistència sanitària, responsabilitat civil, mort per accident, repatriació, invalidesa despeses de rescat i participació en competicions): el punt crític és l'assistència sanitària. Si bé hi ha cobertures de reemborsament de despeses en altres pòlisses / altres federacions / altres països, el que volem és que si necessitem anar a un traumatòleg sigui de prop de casa, i això només ho té l'assegurança de la FEEC. La Federació Catalana d'Esports d'Hivern (FCEH) ofereix de forma independent a la llicència una assegurança de 100 euros amb les mateixes cobertures que la de la FEEC, i suposaria un estalvi de 24,9 euros:

3) Reciprocitat: està tot escrit... ( http://cegesqui.blogspot.com/2012/02/el-video-dels-dimecres-reciprocitat.html ) és un conveni privat. La FEEC per nombre de llits i de refugis compleix els requisits per poder ser membre d'aquest conveni. Si ho fos, enlloc de pagar 11,25 per habilitar FEDME i obtenir el segell del conveni, només en caldria pagar entre 0,3 i 0,4 euros (està escrit el càlcul al conveni). Sembla ser que la FEDME veta l'accés de la FEEC al Conveni. En la darrera assemblea de la FEEC (24/11/2012)es va votar i aprovar (per unanimitat) que la FEEC no aportés els seus refugis al conveni, com a mesura de pressió. Oficialment la FEEC no ho ha explicat gaire:
Però la notícia corre:
On explica molt bé:
"Que vol dir això? Que en els refugis que em dit del nostre territori no hi haurà descomptes per cap persona que vingui amb targetes de les Federacions de Suïssa, Itàlia, Àustria…. o España a excepció de Catalunya on si que tindrem descomptes de federat.
Tant mateix, si vosaltres heu d’anar a refugis de España o continent Europeu podreu continuar gaudint dels descomptes perquè l’opció de tenir la llicencia federativa FEEC+FEDME 2013 es possible.
Perquè? La FEEC es la federació amb mes federats de la Península, la que mes aporta econòmicament i la que menys rep de la FEDME des de fa molts anys. Enguany la FEDME no rebrà ni un Euro dels nostres refugis. Volem una FEEC independent.
 
El darrer any (2012) hi ha hagut una clara davallada de les llicències FEEC+FEDME  vers la FEEC. Es molta pasta que la FEDME deixa d’ingressar. A veure com reaccionen."

Dit això, qui hauria d'aportar solució als federats és la FEEC i no els propis federats buscant alternatives fora.
La FEEC ha de fer els passos per ser "associació membre" del conveni de reciprocitat (remarco que és un conveni privat, al marge de la UIAA, que compleix els requisits i que l'únic impediment és el "veto" de la FEDME).
Si el conveni tanca la porta a la FEEC (per un veto de la FEDME), potser cal prendre la iniciativa i crear un conveni nou amb el CAF, el CAS, el CAI, el DAV,... etc.

Per que això es mogui cal que els federats fem pressió NO acceptan la solució FEDME HABILITADA.

Si ho mireu amb un prisma sols econòmic, podeu llençar a la brossa aquest email, pq evidentment mentres no ho solucionen, no hi ha alternativa més competitiva als 11,25 euros que cal pagar a la FEDME (recordeu que a la FEDME li costa menys de 0,4euros, i no repercuteix res al nostres refugis, així que directament esteu financiant més de 10 euros l'any a la FEDME... és l'equivalent a al tema fiscal espanya-Catalunya...).

Com a curiositat, fa quatre anys que NO Habilito amb la FEDME. La meva solució pel 2013 és:
- Llicència FEEC Modalitat D NO habilitada (124,90 euros) +
- Targeta de membre del Club Alpí Suïs: la quota familiar són 140 euros (70 euros per persona, 35 quan si hi compto els nens). Obtinc el segell de reciprocitat. Rebo la revista les Alpes i el descompte en refugis suïssos és del 50%, major que el de reciprocitat. Amb 4nits/any en refugis suïssos ja he amortitzat el cost. 

Però insisteixo que no és un tema econòmic per mi, és qüestió de principis. M'atraveixo a dir que, si no hem pogués permetre econòmicament ser membre del CAS, abans renunciaria a anar a refugis de fora que pagar els 11,25euros a la FEDME.
I perdoneu de nou ser tant talibà.
Bones traces,
jaume

diumenge, 7 d’octubre del 2012

7 d'octubre - 43è Del Cànem al Perlon.

Uff! Ja ha passat un any! i amb un obrir i tancar d’ulls ha arribat una altre trobada del Cànem al Perlon.
Mica en mica, anem arribant a l’hora a Can Massana.
El dia que fa és esplèndid, fins i tot  no fa tant de fred com d’altres anys.
Formem els grups, les cordades, uns cap aquí i altres cap allà, anem fent vies senzilletes, però no per això les deixem de gaudir.

Aquest any de cànems han sigut pocs, bé, només un, el pare, l’Antoni. i ja fet els 80!!
Ara de novells han estat uns quants entre menuts i adolescents hem fet una colleta. Anna, Clara, Adrià,...la Xènia i l’Ariadna que no ha pogut escalar, però, no  per falta de ganes.

La Xènia també va fer les seves passes i va fer una via amb el seu avi.
Imagineu com estava l'avi!... i ella

Els que , això de l’escalada ho hem  “tastat” un pèl tard en gaudim força d’aquesta diada i pugem per on ens portem amb molta dignitat,
Mentre uns es queden per la zona de les Portella, El Toni, la Carme, en Jordi, el Josep Maria, la Teresa i jo marxem cap a fer Arestes Bruc, dues en concret l'Ànec i la Sense Nom,

Les vies que van fer la resta de grup:
Gep Llarg Est
Gep Llarg Aresta Bruc 
Agulla del Cap de Munt Via Normal
Els Merlets via normal
Portella Petita via normal
La Xiqui Bruc Via Infantil (via equipada adequadament per aquest infants que volen imitar al grans, i s'ho van passar...)

divendres, 7 de setembre del 2012

Veteranos (3135) i Gemelos(3160) en una escapada

Desnivell 2447 m
Horari: +/- 12 hores (incloses parades)
Distància: 30 km
Em fan la proposta per sortir el dissabte tarda per anar a fer el Veteranos i els Gemelos.
Dit i fet, sopem a Besnasc i a 3/4 de 10 ja estem pujant cap el refugi és l'hora de les bruixes que estem ja colocadets a les nostres lliteres. La bona marxa ens ha fet entrar en calor, ara, la fresqueta es fa sentir.
Diumenge matí al voltant de les 7 ens posem en marxa, el fred i el vent ja es noten,
El camí és clar anar seguint el camí de la GR-11, fins el coll de Chistau. Una mica abans d'arribar anem guanyant alçada cap a l'esquerra per anar a buscar la Collada Negra,


El vent es fa notar i el fred també
És a partir de la collada Negra que ens troben que sobre les pedres una fina cap de gebre.


Anem guanyant alçada la visibilitat va i ve, quan arribem als Veteranos una ullada de sol ens deixa veure la cresta que ens durà cap als Gemelos.


Son les 11h que arribem dalt el cim del Gemelos, fem les fotos pertinents i obligatòries retornem cap a la Collada Negra, la baixada és fa una mica lenta, per la pedra solta i la gebra ens obliga a prendre més precaucions.


Deixem córrer el fer el Pico Royo per una altra vegada, el temps no està per fer gaires coses més.
Tot i així encara ens trobem a un grup que pugem cap el cim...
Mentre baixem ja per la vall d'Estós el sol ja ens ha vingut a fer companyia, això no vol dir que fes calor, algunes cops de vent ens recorden que fa fresqueta, la màniga i el pantalons llargs no destorben.
A l'alçada del refugi decidim canviar de vessant i agafar una variant que passa per l'altre cantó de riu, per variar. i que s'uneix al general mes endavant
Arribem al pàrquing que son 2/4 de 6, la pista s'ha fet llarga.
Un plat combinat al "Puente" per agafar forces ens ajudarà a prendre el camí de tornada a casa..

Hi vam anar: Oriol, Jaume Anna


divendres, 31 d’agost del 2012

Sons del Temps - 2012

Cançons d'altres temps al cim de la Mola

Divendres passat, 24 d'agost, en Pep em va convidar a anar a un concert,"Tonades Antigues des de Sant Llorenç" era de música antiga. Ell lloc, era un lloc singular  l'església del Monestir de Sant Llorenç de Munt, més que res és que has de tenir les ganes d'arribar-hi.

Després d'una setmana de calor intensa, molt intensa,  arribar el divendres, sortir de la feina, arribar a casa, canviar-me i estar l'hora al punt de trobada va ser una gran proesa, però, ho vaig aconseguir
La pujada,..., diguem que va ser per la "línia de màxima pendent", com dues criatures, apa! muntanya amunt fins arribar dalt... vam ser dels primers, tampoc és d'estranyar...
En Jordi Reguant, als instruments amb la viola de roda i el clavissínbalum, ens va explicar la seva procedència, interessant.
La Lucia Samitier, posava la veu.

El repertori va ser variat: entre Càntigas de Alfonso X el Savi, s. XIII, LLibre Vermell de Montserrat, s.XIV, Cants i danses deñ temps de Decameró, s.XIV i  Cançons Safardites, s.XV,... van passar una estona agradable a la fresqueta de l'església. 
La tornada, per anar a buscar el cotxe, no ens vàrem entretenir gaire, baixant això si, aquesta vegada pel camí més planer, vam arribar ben fosc.


diumenge, 15 de juliol del 2012

El per què de les retallades...


 Us penjo aquest escrit que m'han fet arribar sobre el per què del que ens està passan
cada vegada que sé més coses de més mal humor (per dir-ho "finament") em poso.

El por qué de los recortes

12jul 2012

Vicenç Navarro
Catedrático de Políticas Públicas. Universidad Pompeu Fabra, y Profesor de Public Policy. The Johns Hopkins University

Una de las tesis que se promueven con mayor ahínco en los círculos neoliberales del país es que España entró y permanece en crisis por su excesivo gasto público y falta de disciplina fiscal. De esta tesis se concluye que hay que reducir el gasto público y recuperar la famosa disciplina fiscal, reduciendo el déficit público para alcanzar el nivel exigido por el Pacto de Estabilidad (el 3% del PIB).
Esta tesis es fácilmente demostrable que carece de credibilidad. El Estado español era, en realidad, el modelo de rectitud ortodoxa neoliberal. Tenía un superávit en las cuentas del Estado en los años 2005, 2006 y 2007, y su deuda pública era de las más bajas de la Eurozona. Durante el periodo 2004-2007, tal deuda pública bajó del 46% al 36%. España no podía ser más modélica desde el punto de vista neoliberal. Los responsables de la política económica y fiscal del Gobierno español recibieron el aplauso de las autoridades europeas que gestionan y dirigen la Eurozona (desde el Consejo Europeo y la Comisión Europea al Banco Central Europeo) y como no, del Fondo Monetario Internacional.
En realidad, la sensación de euforia era tal que el Gobierno socialista español, bajo la presidencia de José Luis Rodríguez Zapatero, decidió bajar los impuestos, identificando tal medida con ser de izquierdas. Su slogan más conocido en aquellos años fue que “bajar los impuestos es de izquierdas”. Esta bajada de impuestos aumentó el déficit estructural del Estado, es decir, el déficit público, que determinan los ingresos y gastos estructurales y no coyunturales. Este aumento del déficit estructural permaneció ocultado o ignorado por el aumento de los ingresos al Estado, resultado de la situación coyuntural provocada por la burbuja inmobiliaria. Ahora bien, cuando esta burbuja explotó, el déficit estructural apareció con toda claridad y contundencia. Los ingresos al Estado bajaron en picado, resultado, en gran parte, de que la estructura fiscal del Estado español depende excesivamente de las rentas del trabajo y muy poco de las rentas del capital. Cuando la actividad económica se colapsó y el desempleo se disparó, los ingresos al Estado bajaron y mucho. De ahí el déficit público del Estado. No tiene nada, nada que ver con el aumento del gasto público, el cual, medido en gasto público por habitante, ha ido bajando, no subiendo. Y los datos así lo muestran. Se están recortando y recortando, y en cambio el déficit público apenas baja y el crecimiento económico está decreciendo. ¿Qué evidencia esperan los círculos neoliberales para poder ver que están profundamente equivocados?
Por otro lado, un punto clave poco estudiado y con escasa visibilidad mediática es ¿por qué la burbuja inmobiliaria explotó? La causa primordial es que la mayoría del dinero que estaba detrás de la burbuja inmobiliaria procedía de bancos alemanes, franceses, holandeses, belgas, entre otros. En realidad el enorme flujo de dinero (lo que se llama inversión financiera) a España explica que la balanza de pagos (la diferencia entre el capital que entra y el que sale del país) se disparara en aquellos años de burbuja inmobiliaria. El hecho de que la banca europea alimentara a la banca española se debía, como no podría ser de otro modo, a que eran inversiones financieras extraordinariamente beneficiosas. Su rentabilidad era enorme. Pero cuando esta banca europea contaminada por los productos tóxicos procedentes de la banca estadounidense se paralizó, el dinero dejó de venir a España y la burbuja inmobiliaria explotó, creando un agujero en el PIB español equivalente a un 10% de su tamaño. Y todo ello en cuestión de meses.
Ahora España tiene un problema enorme porque debe mucho dinero a los bancos europeos, que no puede pagar. Y los bancos europeos tienen un problema incluso mayor, porque han prestado tanto dinero a España y a los otros países intervenidos (Grecia, Portugal e Irlanda) que si éstos no lo pagan, tienen un problema gravísimo. En realidad, muchos de ellos se colapsarían. Los bancos alemanes habían prestado en 2009 la enorme cantidad de 704.000 millones de euros a los países PIGS (España, Grecia, Irlanda y Portugal), convertidos en GIPSI con la inclusión de Italia. Esta cantidad es muchas veces superior al capital en reserva de la banca alemana. Si estos países no pudieran pagar su deuda, la banca alemana colapsaría. El establishment financiero alemán y su Gobierno, presidido por la Sra. Merkel, es plenamente consciente de este hecho. Y de ahí su énfasis en que el objetivo prioritario de las políticas de austeridad que está imponiendo a aquellos países y de la supuesta “ayuda financiera”a sus bancos, sea el de que la banca alemana recupere el dinero prestado.
El objetivo de los recortes es salvar la banca alemana
Y así nacieron las políticas de recortes. Como bien escribía recientemente nada menos que el editor senior del Financial Times, el Sr. Martin Wolf (25.06.12) el objetivo de estos recortes en España tiene poco que ver con recuperar la economía española y sí con que se pague a los bancos europeos, incluyendo los alemanes, lo que se les debe. Así de claro.
Ahora bien, como las cosas no se pueden decir tan claro, el argumento que se utiliza por los economistas y políticos neoliberales, es que hay que reducir el déficit público para “inspirar confianza a los mercados financieros” de manera tal que éstos vuelvan a prestar dinero a España. Según tal argumento, la desconfianza de los mercados hacia España determina que la prima de riesgo española haya subido tanto, ignorando que el que marca los intereses de la deuda pública no son los mercados, sino el BCE, que es el lobby de la banca, y muy en especial de la banca alemana. El hecho de que el BCE no haya comprado deuda pública española durante más de tres meses es la mayor causa de que la prima de riesgo se haya disparado. Lo que le importa más a la banca alemana (y a su instrumento, el BCE) es que continúe la austeridad, que sigan y se profundicen los recortes por parte del Estado español a fin de que éste y la banca privada a la que el Estado español ha estado subvencionando y ayudando en cantidades exuberantes (más de un 10% del PIB) paguen ahora lo que deben a aquellos bancos europeos, incluyendo los bancos alemanes. Y los famosos 100.000 millones de euros que el Gobierno Rajoy ha solicitado de las autoridades que gobiernan la Eurozona irán destinados a continuar ayudando (todavía más) a los bancos, y todo ello financiado por el ciudadano normal y corriente que paga al Estado y sostiene la deuda pública. En realidad, incluso dirigentes del Gobierno alemán así lo han reconocido. Uno de los consejeros económicos del Gobierno alemán, Peter Böfinger, así lo ha dicho. “Las ayudas a la banca (de los países en dificultades) no tienen que ver con el intento de ayudar a tales países en sus problemas, sino ayudar a nuestros bancos que tienen gran cantidad de deuda de aquellos países” (Chatterjee, Pratap, Bailing Out Germany: The Story Behind The European Financial Crisis).
En realidad, si de verdad tanto el Gobierno Rajoy o el Consejo Europeo desearan ayudar a la economía española, no transferirían estos 100.000 millones a la banca (que no ha estado ofreciendo crédito ni a las familias ni a las medianas y pequeñas empresas), sino a organismos estatales como el Instituto de Crédito Oficial (ICO), con el mandato de ofrecer crédito accesible y razonable (no el que provee la banca hoy) a la ciudadanía y a medianas y pequeñas empresas españolas. Tales transferencias públicas podrían también estimular el establecimiento de bancas públicas (tanto centrales como autonómicas) o cooperativas de crédito que garantizaran la existencia de crédito, uno de los mayores problemas que existe hoy en la España endeudada.
Pero lo que las autoridades europeas desean más que nada es que la banca española y el Estado español paguen a los bancos alemanes, franceses, holandeses, belgas y otros lo que les deben, a fin de -según dicen ellos- recuperar la confianza de los mercados. Pero este argumento asume que existen mercados, lo cual es fácil de demostrar que no ocurre. En un mercado, la responsabilidad de un préstamo fallido es compartida. Es un fallo de la persona o institución que pidió el préstamo, pero lo es también de la persona o institución que ofreció el préstamo. Y esto no está ocurriendo. En esta situación se está penalizando al primero a fin de salvar los intereses del segundo. Esto es lo que está haciendo, entre otros, el Gobierno alemán, que acusa y critica al Estado español por haber permitido la formación de la burbuja inmobiliaria sin citar el papel clave que el Estado alemán y la banca alemana jugaron en el establecimiento y explosión de tal burbuja. No se puede hablar de prestatarios irresponsables sin hablar también de los prestamistas irresponsables. Y el Gobierno alemán está imponiendo las políticas de austeridad para asegurarse de que a la banca alemana irresponsable se le pague la deuda con intereses (que, por cierto, alcanzan niveles estos últimos que cubren varias veces el coste de la deuda en sí). Y así estamos

dijous, 31 de maig del 2012

Pic de Cordier - 3251

... el darrer d'aquesta temporada.


Dificultat: ***, S3
Horari: +/- 8 hores
Desnivell: +/- 1250
Track: GPS
Meteo: variable, ens va deixar fer, tot just quan marxaven va caure un fort ruixat
Es dissabte capvespre que arribem a la Besurta, déu n'hi do la gent que encara va amunt i avall.
platem la tenda i abans que es faci fosc fem un mos.
La nit és una anar i venir de cotxes i gent, com a mínim és la sensació que en va donar
Ens llevem a les 5, i després d'un mos ens posem en marxar  hi ha força moviment a aquesta hora i les que precedeixen ja que tinc la sensació d'haver-los sentit a tots.
Arribem a la Renclusa amb els 3/4 d'hora de rigor amb els esquís a l'esquena i no és fins 5-10 minuts més tard que no ens els calcen.
No sé si el pont de neu aguntarà gaires dies més amb la quantitat de gent que hi passa i la calor i pluja prevista
El corriol de formigues que van pujant cap els Portillons es considerable.
Mica en mica anem guanyant alçada fins arribar a l'alçada de bifurcació on la gran majoria de personal desapareix quedant-nos uns pocs que anem cap a la Maladeta uns i nosaltres, sols cap el Cordier.
 Un moment d'indecisió,  pels núvols enganxats que no ens deixa veure el pas de l'esperó, ens fa dubtar si canviar d'objectiu, però la sort està de part nostra. Deixem els esquís en els pas, pas que s'ha d'anar en compte ja que les roques estan bastants soltes.
Els darrers metres els fem a peu, l'ascens el fem prou bé.
Arribem dalt del cim que els núvols escampen escadussers  i ens deixa veure el voltant, no gaire, no fos que ens hi quedéssim...
Fem les fotos corresponents i
Retornem a trobar els esquís, la baixada la fem conservadora, la neu no està per fer gaires alegries, està molt pesada i humida, canviant segons passis per la neu neta o la neu marronosa, és per aquesta on trobem que s'esquia millor...
Els darrers trams ja anem enllaçant-los amb precaució 
Tal com hem trobat la neu, la calor i la pluja prevista per la propera setmana ens fa decidir que aquesta és la darrera d'aquesta temporada.
No em puc queixar gens,... ara a esperar la propera


Hi vam anar el Josep Mª i jo
.

dimecres, 16 de maig del 2012

Beraldi o Bagüeñola N o Eriste N (3025)

carai quina quantitat de noms!... bé, agafeu el nom que volgueu

Desnivell: +/- 1870
Dificultat: ***, D+ (la darrera  part d'ascensió al cim a peu), S3
Horari: +/- 12 hores
ruta GPS
Meteo: variable total, de clarianes a cel gris plom, amb gotes incloses, per acabar amb un sol radiant
És un quart de set que ja estem en marxa tots vuit amb els esquis a l'esquena. Seguim les indicacions del Juaquin, el guarda del Refugi de Biadós (1740) 
que ens recomana que pugem cap a les Bordas de las Espadas, que les veiem a l'altra vessant ala mateixa alçada que el refugi, anant cap el coll que hi ha al darrera i  enfilant-nos cap el bosc per anar a Es Lenés, valleta que hi ha tot just abans del  Puntal de Barrau.
No ens posem els esquís fins a cota 2200, quasi hora i mitja després, la neu a reculat molt, el desglaç i la calor a fet de les seves.

La neu està primavera, molt humida, no hi hagut regel ni res.
Anem progressant, deixem a la dreta l'Ibón de la Solana i guanyem alçada direcció SE, per anar a buscar la bretxa que es troba entre l'Eriste Central i el Beraldi a cota 2984, per una gran pala que s'empina una mica en el darrer tram, però que es fa còmodament.
Dalt la bretxa ens descalcem els esquís per desgrimpar el petit tram que ens separa de la neu per la vessant de la Ball de Bagüeña.

 Dels vuit que som tres s'han fet el proposit de fer tots els Eristes i marxen a fel més llunyà, l'Eriste Sud (des tres només van poder fer dos). La resta ens van encaminar al nostre objectiu cap l'Eriste Nord.
La neu per aquesta banda sud, està ben tova, tot i així encara es deixa fer.
Baixem uns 200 metres direcció NE, vorejant el Beraldi,  fins les pales que remunten cap el cim, anem a buscar   la cresta, deixem el esquís els darrers 200 metres els fem a peu. No ho fem per la cresta, necessitaríem un cordino.
Flanquejem per un pendent de neu força empinat, veiem la neu és prou consistent i anem a buscar unes pedres i un pendent que ens deixar arribar al darrer tram de la cresta sense masses dificultats afegides
 
 Dalt del cim fem les fotos corresponents i retornem pel mateix lloc, la neu es troba molt pesada i humida, i cal anar una mica compte.
Tornem a remuntar la bretxa i baixem i ens retrobem amb la resta del grup, anem enllaçant trams de neu i herba 
Hi vam anar Oriol G. Josep Maria, Jaume, Manolo,Anna
i als Eristes Sud i central: Pere, Aniol, LLuís
Fotos: Anna, Oriol


... i el dia següent: el Posets!


Desnivell: +/- 1700
Horari: 12 h
Dificultat: ***, S3, 
Meteo: cel cobert, amb trons i ruixat inclòs 
però això és una altra història....
continuarà...





diumenge, 6 de maig del 2012

5 de maig de 2012 - Pic de Fontnegra 2878 i Pic dels Pedrons 2715

Desnivell: +/- 1000 m.
Dificultat: ***
Horari: +/- 5,30 h
ruta GPS

Després que la meteo ens frustrés la sortida als Eristes per segona vegada, decidim aprofitar, com a mínim, el forat de bon temps que ens anuncien per dissabte i ens apropem al Pas de la Casa.

L’arribada no es que sigui encoratjadora, arribem nevant... i el “forat” de bon temps?

Mentre ens canviem els núvols van escampant deixant un bon solet que ens acompanyarà tot el camí.


Deixem el cotxe al pàrquing dels voltants de l’antiga duana del Pas de la Casa, remuntem els plans i ens dirigim cap el SE,  contornegem els Padrons girant cap a l’esquerra cap el Pla de la Portella de les Valletes (2350).

 
Un cop al pla  girem cap el Sud, a la dreta per arribar dalt de la Portella de les Valletes (2794), per un fort pendent de probablement entre 30-40º i més empinat la darrera part. A mitja alçada posem ganivetes.

   
Des de la Portella de les Valletes resten menys de 100 per arribar dalt del cim es fa per una pala de fàcil accés.

Baixem per la pala SE i després tombem cap a llevant encarats al Pic Oriental de Fontnegra fins arribar al primer corredor que s'obra a l'esquerra. Davant nostre vam uns nois navarresos que baixen primer, ens ho mirem i decidim baixar també, la neu està prou estable, hi ha un fort pendent inicial, però deixa fer girs còmodes, s'ha d'anar en compte amb els terrossos que hi ha de les purgues que han caigut.
La neu compacte deixa fer una bona baixada fins prop del pla de la Portella de les Valletes,
que tornem a posa pells per remuntar cap el coll que ens durà cap el Pic dels Pedrons, de pendent suau.
Remuntem una mica en esquís i mentre uns crestejant fins el cim altre pugem una mica més amunt, tot i així ens d'acabar carregant els esquís a l'esquena.


Ara només toca baixar i ho fem per la pala est, que encara es troba per estrenar. La part baixa quan s'entuba s'ha d'anar en compte amb els bloc de neu de purgues existents, i retornar cap el punt de partida.


Hi vam anar: Pere, Aniol, Oriol, Jaume, Jordi, Josep Maria i Anna
Fotos: AnnaOriol